Bloc

5 passos senzills per escollir les millors joguines

A continuació us proposem que llegiu el següent article que hem extret del blog de “jugar i jugar”. Es tracta d’uns consells molt útils en aquestes dates en les que hem de fer la Carta als Reis d’Orient… Us deixem l’enllaç per si voleu fer un cop d’ull a la pàgina web d’on hem tret l’article: https://www.jugarijugar.com/ca/blog

Moltes vegades ens escriviu demanant-nos assessorament perquè les vostres filles i els vostres fills no juguen amb gairebé cap joguina de les que tenen. Li heu comprat l’arc de Sant Martí Waldorf, aquell que triomfa a casa de tots els perfils xaxis d’instagram i que inunda les xarxes acompanyant nadons i canalla abstreta amb els arcs de coloraines i no li fan ni cas (spoiler: totes aquestes coses tan meravelloses que passen amb els arc de Sant Martí en qüestió, la majoria de vegades, les han fet persones adultes). També teniu, per descomptat, les construccions de fusta, la panera dels tresors, les casetes per encaixar, els puzzles de fusta … i res, que no hi ha manera.

Ens demaneu la nostra ajuda per trobar alguna cosa que els agradir de veritat, un material amb el que pugueu sorprendre’ls, alguna cosa per preparar-los per la lectoescriptura o que els permeti aprendre 100 paraules relacionades amb la vida de les abelles, un que els faci vibrar per art de màgia, que s’hi entretinguin mitja hora si més no! Tenen moltíssimes coses i no sembla interessar-los res.

Potser és que no ho veu? I llavors ho baixeu al prestatge de sota. Potser no sap com jugar-hi? I us poseu a jugar vosaltres amb la idea esbojarrada d’ensenyar-los com es fa i que així coneguin les múltiples opcions que permet el material. Una persona adulta ensenyant a jugar a una criatura! A vegades fem cada cosa… Calla que deu ser que no ho presentem bé? I us passeu tot un dia bussejant per Pinterest per muntar-li la provocació més xuli de l’estratosfera. I res, que no hi ha manera.

I llavors arriba la temuda pregunta, serà que se m’escapa alguna cosa o faig alguna cosa malament? 

Doncs no, no es tracta de fer-ho bé o malament, sinó de donar la volta a la mirada. Canviar de perspectiva i entendre que mai, mai, mai (val, gairebé mai) una joguina despertarà una inquietud que no existeixi en si mateixa. Si no juga a pilota, no és perquè no la tingui. Si li agradés aniria repartint puntades de peu a tot el que fos susceptible de rodar; la síndria que has deixat a terra mentre organitzes la compra, o fins i tot el gos, si es descuida un moment. Simplement és que no li interessa, no vol i no necessita que li descobrim que les pilotes existeixen perquè segurament ja les haurà vist i descartat. Viuen al món i ho veuen tot!

No es tracta de convènce’ls ni de guiar-los en el joc. No es tracta d’anar-los dirigint per les diferents etapes, perquè les nenes i els nens conquisten el món a través del joc i encara que hi ha unes etapes definides i uns interessos clars, cadascun/a ho fa a la seva manera i quan està preparat/a per això. Per molt que els comprem això i allò, no els interessarà si no és el moment. A diferència de les persones adultes, no entenen de protocol ni de tacte, així que si no els agrada no ho faran servir encara que tu et posis trist i et frustris.

Tampoc és que no sàpiguen fer servir el material! És que no volen. Els nens i les nenes saben jugar, de debò. Molt millor que nosaltres, no necessiten instruccions. Ja ho investigaran per compte propi.

Encara que no els agradin les nines, segurament si t’hi poses, aconseguireu passar una estona junts/es jugant a bressolar i canviar bolquers, però només perquè tu hi ets i està fent alguna cosa amb tu, no perquè no sapiguessin fer-ho abans que tu els ho ensenyessis. Et segueix el rotllo potser, però quan facis mitja volta, si el joc no va amb elles/ells se n’aniran a carregar galledes d’aigua com si fossin David el Gnomo i tinguessin set vegades més força que tu. O a moure cadires arrossegant-les pel terra de fusta sense pensar en ratllades, polits ni encerats.

De debò, no es tracta d’oferir a veure si cola. Es tracta d’observar el que els agrada fer, el que veritablement els motiva, perquè el joc no existeix sense aquests ingredients. Si els compres unes peces per fer mandales i elles/ells estan a tope amb els transvasaments, el més probable és que et trobis les peces a la tassa de vàter. Totes les peces soltes de fusta tan boniques acabaran al mar amb els calamars i els pops (i seria una pena per molts motius, entre ells l’ambiental). El joc és connexió i ningú connecta amb una cosa que no li crida gens l’atenció, per molt que ens diguin que és meravellós.

Si arribeu al punt en que esteu fets i fetes un embolic i ja us heu perdut respecte al que els agrada o no (que això ens ha passat a tots i totes, eh!), us recomanem fer un pas enrere i aplicar un protocol tan aparentment grotesc com el següent:

1- Pareu, no compreu res més, retireu totes les joguines / materials / jocs que tingui a la seva habitació i observeu a veure què passa. Deixeu-los que es busquin la vida.

Si, si, com ho sentiu. Entreu a l’habitació amb una bossa i retireu la majoria de les joguines que tinguin, les que no fan servir i les que fan servir poc. No deixeu un “per si de cas”, “amb aquest el vaig veure jugar fa dos mesos cinc minuts” … Res de trampes. Deixeu només allò amb el que els veieu jugar molt, una joguina o dues com a molt, com més oberta, millor. La resta, tot guardat, sense por, sense dubtes, tot fòra, neteja total.

Es tracta de treure el que sobra per deixar que el joc flueixi.

2- Tot i que no és del tot necessari, si té una habitació carregada d’estímuls, us animaríem també a simplificar la decoració.

Està comprovat que les nenes i els nens s’atabalen en ambients amb massa missatges i estimulació potent. Igual que ens passa a les persones adultes, no? Entrar a botigues plenes d’ofertes a vegades fa impossible centrar-te i trobar el que busques, et satura tanta informació, hi ha massa soroll. Doncs a ells i elles els passa igual.

3- A partir d’aquest moment, simplement dediqueu-vos a observar el que fan. Perquè jugaran, us ho assegurem.

El joc és una cosa innata, és una cosa que necessiten perquè per a elles i ells, és simplement qüestió de vida. Dit d’una altra manera: viure és jugar o jugar és viure, com vulgueu. De manera que trobaran la manera de desenvolupar el joc que porten dins, el que els permeti expressar-se, entendre el món, superar les dificultats. El que s’adapti a les seves habilitats, a les seves inquietuds i desafiaments. El que els vingui de gust

Observar és un art que es va perfeccionant amb la pràctica. I aquí creiem que tenim espai per a una confessió: tenim moltes joguines a casa, guardades al garatge, perquè vam caure en el parany de comprar-les entusiasmades pensant que s’hi enganxarien i sincerament, en la majoria dels casos no ha colat.

Amb l’observació vam aprendre que per molts productes meravellosos que tinguem a la botiga, de vegades hem de quedar-nos amb les ganes d’endur-nos-ho casa perquè sabem que els nostres fills i les nostres filles no els faran servir, per molt motivades que estiguem nosaltres. 

4- Arribats aquest moment, el cert és que us heu de relaxar una mica amb l’ús dels objectes que tingueu per casa.

Deixeu-los explorar perquè la vida quotidiana està carregada de materials i recursos meravellosos per divertir-se: caixes per buidar, calaixos per omplir, armaris amb objectes ideals per transportar, culleres amb les que colpejar olles i fer soroll, racons on fer minimóns, portes per obrir i tancar, claus amb les que intentar obrir panys, tuppers per apilar, mocadors per embolicar coixins, ingredients amb els que fer pòcimes al lavabo, pals en els encertar coses… Estem gairebé segures que us sorprendreu de valent!

I mentre us sorpreneu, aneu prenent nota.

5- Llavors, quan hagueu vist què fa, aneu al gra i deixeu d’innovar.

Podeu anar tornant a treure les joguines que heu retirat, però només aquelles que heu vist que estan alineades amb les seves inquietuds. Les de veritat. Segur que anireu guardant i treient coses cada cert temps, sobretot quan són més petitons/es perquè el joc canvia junt amb la seva evolució i segons van adquirint habilitats.

I a partir d’ara, compreu sempre pensant en elles i ells, en els seus gustos i en el que observeu. Veureu que així us serà molt més fàcil encertar-la!

En realitat no els calen moltes coses per jugar, el joc viu intrínsec en ells i elles. El porten dins. Els surt sol.

La idea no és buidar per tornar a omplir, sinó tornar a l’origen, a la senzillesa.

6- BONUS TRACK: igual quan retireu totes les joguines passen un moment d’atordiment i pot ser que arribi el “m’avorreixo”, “no sé què fer”… Aguanteu, companys i companyes! L’avorriment és un espai fantàstic i necessari per trobar-se amb un mateix i s’hi desencadenen processos fantàstics! D’això però, millor en parlem un altre dia, us sembla?

Els “nadius digitals” són els primers nens i nenes amb un quocient intel·lectual més baix que els seus pares

En Michel Desmurget (neurocientífic i director d’investigació a l’Institut Nacional de França) conclou en el seu llibre titulat “la fàbrica de cretins digitals” que els dispositius digitals estan afectant greument el desenvolupament neuronal dels infants.

En moltes parts del món s’ha vist que durant anys el quocient intel·lectual ha anat augmentant de generació en generació, però últimament sembla que aquesta tendència comença a invertir-se en diferents països i això vol dir que els nadius digitals són els primers nens i nenes que tenen un quocient inferior al dels seus progenitors. Es tracta d’una tendència que s’ha documentat a Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Països Baixos, França…

Què provoca aquesta disminució?

Tot i que hi poden intervenir altres factors (com per exemple la contaminació), és evident que l’ús de les pantalles és un factor a tenir en compte.

Diferents estudis han demostrat que quan augmenta l’ús de la TV o dels videojocs, el quocient intel·lectual i el desenvolupament cognitiu (capacitat de pensar i raonar) disminueixen. Es veu afectat: el llenguatge, la concentració, la memòria i la cultura (entesa com el coneixement que ens ajuda a comprendre el món). Això inevitablement fa que el rendiment acadèmic caigui.

Per què l’ús dels dispositius provoca això?

  • Perquè disminueix la quantitat d’interaccions entre els membres de la família (a banda de l’estona que passen els infants amb les pantalles sense comunicar-se amb nosaltres, cal replantejar-se quina comunicació els hi aportem quan som nosaltres els que estem tota l’estona pendent del mòbil)
  • Perquè disminueix l’estona que poden dedicar a fer altres coses (com fer tasques, música, art, esport, llegir llibres..)
  • Perquè interromp el son (que es fa més curt i es més pobre)
  • Perquè es sobreestimula l’atenció (que provoca trastorns de concentració, aprenentatge i impulsivitat.
  • Perquè hi ha una subestimulació intel·lectual (impedint que el cervell es desenvolupi plenament)
  • Perquè propicia un estil de vida sedentari.

Quant temps passen els nens/es i joves davant de les pantalles?

En promig, gairebé 3 hores al dia per nens de 2 anys, 5 hores pels de 8 i més de 7 pels adolescents.

Això vol dir que abans d’arribar als 18 anys, els nostres fills hauran passat l’equivalent a 30 anys escolars davant de les pantalles o dit d’una altra manera, 16 anys de treball a temps complet!!

Cal replantejar-se doncs, a més de les conseqüències descrites anteriorment amb la sobresexposició a les pantalles, quins són els continuguts que veuen, ja que indubtablement passen més hores captant informació de les pantalles que de nosaltres.

Coses a tenir en compte

  • A qualsevol edat la pauta hauria de ser: el mínim temps d’exposició és la millor opció. Abans dels 6 anys, seria ideal no tenir pantalles. A partir dels 6 entre mitja i 1 hora al dia.
  • Res de pantalles al matí abans d’anar a l’escola.
  • Res de pantalles a la nit abans d’anar al llit
  • Res de pantalles al dormitori.

Resultats d’investigacions

En una investigació experimental es van entregar consoles de joc a nens i nenes que tenien bons resultats a l’escola. Després de 4 mesos es va descobrir que passaven més temps jugant i menys temps fent tasques escolars. Les qualificacions d’aquests infants van baixar al voltant d’un 5% ( i només en 4 mesos!!).

En un altre estudi els nens i nenes havien d’aprendre una llista de paraules. Una hora després, a alguns se’ls hi va permetre jugar a un videojoc i van anar a dormir dues hores després. Al matí següent els infants que no van jugar van recordar el 80% de les paraules mentre que els que van jugar van recordar el 50%. Els autors van concloure que jugar interferia en el son i la memorització.

Països que legislen

Taiwan considera que l’ús de pantalles és una forma d’abús infantil i estableix multes pels pares que exposen als nens menors de 24 mesos i que no limiten el temps de pantalla a la resta d’infants d’altres edats.

A China els nens i adolescents ja no poden jugar a videojocs de nit (entre les 22.00 i les 8.00), ni excedir dels 90 minuts d’exposició diària durant la setmana i els 180 minurts durant el cap de setmana o a les vacances.

Quin futur ens espera si no hi fem res?

Si continuem com fins ara augmentaran les desigualtats socials i hi haurà una progressiva divisió de la societat entre els infants que se’ls ha acompanyat i preservat de l’exposició a les pantalles que tindran totes les eines necessàries per pensar i reflexionar sobre el món ; i una majoria d’infants (els que han estat exposats a les pantalles sense cap control) amb eines cognitives i culturals limitades incapaços de comprendre el món.

No hauríem de fer això als nostres fills/es, depèn de nosaltres canviar el seu futur,

Algunes parts de l’article han estat extretes de https://www.bbc.com/mundo/noticias-54554333

La sobreprotecció

Tots aquells que som pares i mares en algun moment patim pels nostres fills/es, sobretot quan són infants ben petits. Sovint volem estalviar-los tot allò que els pot fer mal (tant físic, com emocional) i tendim a intervenir sempre que podem per ajudar-los i acompanyar-los en els seus petits problemes. Això no té per què ser contraproduent si sabem a on hem de posar el límit de les nostres actuacions, però moltes vegades no deixem que ells resolguin els seus problemes per si mateixos.

A continuació us volem narrar un conte que d’alguna manera ens parla d’aquest tema:

L’ORUGA QUE VOLIA SER PAPALLONA

Un dia, una oruga estava fent un petit forat per sortir de la seva crisàlide quan un home es va asseure a mirar com ho feia. La va observar durant varies hores veient com s’esforçava per fer que el cos sortís per aquell forat. L’home, veient que l’oruga feia moltes hores que s’esforçava va voler ajudar-la fent el forat una mica més gran.  Llavors la papallona va sortir sense dificultat, però el seu cos estava dèbil, les ales no s’havien desenvolupat i les petites potetes no l’aguantaven.

L’home va continuar mirant la papallona desitjant que en algun moment es posés a caminar o a volar… però això no va passar. De fet la papallona va passar la resta de la seva vida arrossegant-se per terra. I és que havent fet el forat més gran l’home va impedir que la papallona fes l’esforç necessari per travessar el forat i d’aquesta manera  les ales no es van enfortir suficient ni van rebre les substàncies vitals que necessitaven per volar.

Si fem pels nens i nenes allò que poden fer per si sols els hi prenem la possibilitat de reafirmar-se, no els deixem aprendre a resoldre els seus problemes i sobretot no els deixem aprendre a ser responsables dels propis actes i decisions.  El nostre principi hauria de ser “ No facis pels teus fills/es allò que poden fer per ells mateixos”

A banda d’aquest petit conte, si teniu temps i sobretot si teniu Netflix, us proposem que veieu un capítol d’una sèrie que es diu “Black mirror” que també es refereix a la sobreprotecció en la infància. Molt recomanable de veure i sobretot per reflexionar-hi. Us deixem el tràiler…

Per què plora el nostre fill?

Si té menys de 6 mesos:

Un lactant de pocs mesos sovint plora perquè té gana, son, o perquè té mal de panxa (els anomenats còlics dels lactant). Aquestes són les causes més freqüents. També pot plorar perquè està malalt o perquè els seus cuidadors estan tensos, inquiets. En aquets casos el lactant ho capta per la manera com se l’agafa, se’l mou, per com li parlen, perquè nota d’alguna manera una rigidesa, una fredor o una inquietud en el tracte rebut. Llavors ell també es posa inquiet i la manera que té per expressar-ho en aquesta edat és plorant.

Com es pot saber que el lactant plora perquè té gana?
Si plora per gana es nota perquè no es queda relaxat després de prendre el pit o el biberó, sinó que segueix buscant amb la boca, plora, està inquiet. Pot ser que es quedi una estona curta relaxat, però al cap de poca estona ja torna a voler menjar. Fa pocs pipis i, el que és més important, no guanya el pes adequat (al menys uns 120 a 150 grams per setmana).

Com es pot saber que el lactant plora perquè té mal de panxa?
Els mals de panxa tenen lloc entre la setmana de vida i els 3 mesos. El lactant s’inquieta i es neguiteja al cap d’una estona d’haver menjat, encongeix les cames i plora molest durant una bona estona. Això és més freqüent que passi durant la tarda i les primeres hores de la nit. Si s’agafa el nadó a coll i se’l passeja, se l’acarona, o se’l treu a passejar amb el cotxet, es calma més fàcilment. Fora d’aquestes estones de plor el nen/a es veu bé, menja bé i guanya pes correctament.

Com es pot saber que plora perquè està malalt?
En aquests casos el lactant té febre (38ºC o més temperatura rectal), té mal aspecte, plora amb poca força o de manera diferent de l’habitual, vomita, menja menys del que és habitual en ell, no guanya el pes… Els pares normalment noten que el bebè no està com sempre. En tots aquests casos cal consultar el seu pediatre habitual o un servei pediàtric d’urgències.

De 6 mesos a 1 any

A partir dels 3 a 4 mesos els lactants ja no ploren pels còlics. Pot ser que plori perquè té gana, perquè està malalt, perquè està incòmode per alguna roba molt ajustada… A partir del mig any els nens comencen a plorar davant de persones que no coneixen ja que es fa present el que s’anomena “angoixa davant l’estrany”: ja reconeix perfectament els seus pares i germans i es neguiteja davant persones estranyes per ell. També pot plorar al deixar-lo al llit per dormir si no se li ha ensenyat a adormir-se ell sol a la seva habitació. El mal d’orella (l’otitis) és una causa freqüent de plor i neguit en nens dels 6 mesos als 4 anys. Hi ha altres causes menys freqüents però greus que donen lloc a plor intens del lactant com la invaginació intestinal. Per tant, davant del dubte i preocupació dels pares cal consultar al seu pediatre o als serveis sanitaris.

Si el seu bebè té febre (38ºC o més de temperatura rectal), no guanya pes adequadament, plora de manera diferent de l’habitual o plora com si alguna cosa li fes mal cal consultar al pediatre.

Si el seu fill no té cap malaltia orgànica i segueix plorant molt, està neguitós, li costa dormir, etc, caldrà l’ajuda de professionals de la salut (pediatres, infermeres pediàtriques i psicòlegs infantils) per buscar-ne les causes i poder-lo tractar.

De 1 a 3 anys

Durant aquests anys els nens solen plorar quant estan malalts (febre, mal d’orella, faringitis…). També poden plorar davant d’ambients i persones desconegudes degut a l’angoixa que experimenten. Si el seu pediatre no detecta cap malaltia orgànica com a causa dels seus plors i el nen segueix inquiet de manera habitual, està tens, neguitós, caldrà l’ajuda de psicòlegs infantils per buscar les causes i poder-les tractar.

3 anys o més

A partir d’aquestes edats els motius del plor dels nens i nenes ja l’assemblem més als dels adults que acostumem a plorar quan estem tristos, quan estem deprimits, quan ens emocionem. També quan ens fa mal alguna part del cos i ens provoca dolor i malestar. Si el seu fill no té cap malaltia orgànica i segueix plorant molt, està neguitós, li costa dormir, caldrà l’ajuda de professionals de la salut (pediatres, infermeres pediàtriques i psicòlegs infantils) per buscar les causes i poder-les tractar.

Article extret de https://www.fundacioorienta.com/

El procés de familiarització a l’escola bressol

La familiarització significa la capacitat de fer familiar allò que en un inici no ho és, la capacitat d’adaptar-nos a una nova experiència i fer-la quotidiana.

El procés de familiarització s’inicia amb l’acompanyament de l’equip educatiu a cada infant i a la seva família durant el primer temps d’estada a l’escola bressol i fins que el nen/a es pugui sentir com a casa, és a dir, en un entorn segur i vinculat a les noves figures de referència.

Per un infant anar a l’escola suposa un canvi significatiu, ja que surt d’un entorn segur i conegut on es relaciona amb les persones amb les que ha establert els primers vincles i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda. Aquesta relació d’aferrament de l’infant amb el seu cuidador primari, és la més important per al seu desenvolupament i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que l’infant desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació, si és l’adient, produeix seguretat, tranquil·litat, calma, consol i plaer, però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca una intensa ansietat en el nen/a.

Per tant, aquest inici escolar del petit/a, suposa una situació de separació tant per l’infant com per la família. L’equip educatiu doncs, està atent al procés que viu cada família aportant les eines necessàries en cada cas i entenent que als progenitros els hi cal temps per conèixer a l’equip que es fa càrrec de l’infant, per tal de poder-hi confiar plenament. Cada família reacciona d’una manera diferent podent sorgir sentiments diversos tant cap al propi fill/a, com cap a les mestres que desenvolupen la tasca educativa. Tots aquests sentiments són legítims i cal acompanyar-los i validar-los ja que són personals i únics i són fruit de la vivència d’aquests dies.

Pel que fa als infants, per aquells que per primera vegada s’incorporen a l’escola bressol comença una nova etapa, una etapa plena de noves possibilitats, de nous reptes, de noves sensacions, de nous aprenentatges… A l’escola bressol l’infant d’entrada es troba en un espai nou que no ha vist mai, amb nous adults de referència i nous companys, amb noves maneres d’actuar i rutines diferents… Per això li costarà un temps sentir-se segur, haurà d’anar agafant confiança poc a poc a les educadores, haurà d’aprendre a compartir afecte, joguines, etc. Tot això farà que durant una temporada el nen estigui una mica fora de lloc…

Les reaccions dels infants quan comencen la seva etapa a l’escola bressol poden ser múltiples i variades: alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant d’una situació nova… però també pot aparèixer plor intens, agressions, fortes actituds de rebuig o aferrament a les “seves coses” (motxilla, jersei…). També pot ser que hi hagi nens que passats els primers dies en que aparentment semblen tranquils (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgin la llar quan han pres consciència de la nova situació.

Pot ser també que a casa es mostrin diferents: que estiguin més tristos, enfadats, que no tinguin tanta gana, que els hi costi més dormir o es despertin a mitjanit quan abans no ho havien fet mai… Pot ser també que estiguin més cansats o que estiguin  més nerviosos, actius, etc…

Totes aquestes reaccions són legítimes i és bo que deixem que cada nen expressi els seus sentiments, tant si són de felicitat com si són de rebuig. La nostra tasca, tant de pares com d’educadores, és estar al seu costat acompanyant aquest procés amb la major tranquil·litat que sigui possible.

ÉS IMPORTANT:

– Que els nostres fills descobreixin que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els hi podem estalviar.

– Que no posem temps al procés de familiarització. Cada nen te el seu ritme (pot trigar a  adaptar-se un dia, una setmana, un mes…).

– Que visquem la incorporació del nen a l’escola, amb la major normalitat i optimisme possibles. Que no la visquem amb por i neguit.

QUÈ PODEM FER ELS PARES PER FACILITAR EL PROCÉS DE FAMILIARITZACIÓ?

– No parlar mai de l’escola en termes negatius. Exemple del que no s’ha de fer: “si no et portes bé, et portaré a l’escola…”.

– Anar acomodant, en la mesura que sigui possible, els ritmes de son, hàbits, alimentació i petites rutines que seguiran a la llar.

– Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva sense forçar situacions.

– Procurar que els nens vinguin el més relaxats i tranquils possibles.

– Aclarir qualsevol dubte que tingueu amb la tutora.

– No enganyar als nens/es. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindreu a buscar.

–No allargar excessivament els comiats a l’hora de deixar-los a l’escola.

Val a dir que tots els nens s’adapten a l’escola bressol i que només ens cal tenir paciència i confiança en que tot anirà bé !!!

Comença el nou curs!

Hola famílies!!

El passat dijous l’equip educatiu de l’escola bressol l’Alegria vam engegar màquines després de les vacances, i avui hem iniciat el curs amb els infants i les seves famílies.

Recordeu que aquesta setmana els nens i nenes vindran a l’escola durant una hora i mitja cada dia en l’horari que heu escollit. A partir del proper dilluns dia 12 de setembre el curs començarà oficialment en l’horari habitual.

Si teniu qualsevol dubte poseu-vos en contacte amb nosaltres per tal d’aclarir-lo.

Vinga, que això ja està en marxa!!