Bloc

Cotxe o cuineta?

Les joguines de les nenes han de ser totes roses? Per què?

Un nen no pot jugar amb una cuineta? I les nenes no poden demanar una pilota per reis, o un cotxe? Per què?

No ens adonem però de manera subliminal els estereotips de gènere a les joguines continuen vigents mantenint un rols socials que ja hauríem d’haver superat.

Les joguines per elles mateixes no són sexistes, no hi ha joguines de nens i joguines de nenes. Hi ha joguines, joguines per jugar-hi qui vulgui i com vulgui. El que és sexista és el missatge que podem transmetre a l’hora de regalar-les, la mirada de qui les compra i per a qui les compra, els missatges que adrecem als infants quan hi juguen…

Per tant, és l’entorn qui determina el tipus de joc de cada infant? O es instintiu?

Sembla que podríem trobar evidències en ambdós sentits però sí que cal tenir en compte que la influència de l’entorn és molt alta. Per una banda cada família té una manera diferent de veure el món que transmet als seus fills/es  i que és la base de la seva manera d’interpretar la realitat.

També però, l’infant rep informacions de diferents canals que l’influeixen, com per exemple, anuncis a la televisió que ens ensenyen nenes “roses” amb purpurina i llacets cuidant nadons i nens intrèpids que juguen amb cotxes o fent batalles.

Què passa si un infant demana una nina per reis? Per què hi ha pares i mares que no ho veuen bé?

Quan els nens i les nenes juguen a nines, a la cuineta, a planxar, etc. el que fan és representar la realitat que coneixen, el que veuen a casa. Imiten als grans i fent aquest joc  (“el joc simbòlic”) aprenen el món dels adults. Aprenen fent, jugant… i d’aquesta manera estructuren els seus pensaments.

I nosaltres ens preguntem… és que el pare no agafa al germanet petit per adormir-lo?, no li dona el biberó?, que no cuina a casa o passa l’aspiradora? Per què doncs està considerat un joc de nenes? No hauria de ser només un joc?

I si una nena vol una pilota o un garatge de cotxes? Tampoc li donarem la oportunitat de jugar-hi? Que no hi ha noies futbolistes o conductores d’autobús? Sembla que els missatges que rebem en relació a les nenes és que han d’estar maques i amb actitud de servir als altres i no de lideratge (rol que es reserva pels nens). Per què?

Val la pena que com a pares ens plantegem de quina manera eduquem als nostres fills/es, quins rols transmetem en les nostres paraules, en els contes que mirem, en les joguines que comprem… Cal que els hi oferim un ventall molt ampli de possibilitats de joc, jocs que siguin creatius i que desenvolupin la imaginació, que els facin ser el que vulguin ser. D’aquesta manera aconseguirem que els infants creixin lliures i desenvolupin al màxim les seves capacitats.

A continuació us deixem amb uns vídeos (que es van fer virals al 2018) fets per l’escola Fructuós Gelabert en relació al sexisme en les joguines:

Els beneficis de la música a les primeres edats

La música forma part del nostre dia a dia, sovint en aquestes edats primerenques els nens i les nenes tenen accés a diferents continguts musicals: cançons de falda cantades pel pare o la mare, cançons populars cantades a l’escola bressol, cançons de grups infantils, cançons que sonen al cotxe, a la televisió, etc. A banda de tot això, la música és un art i per tant és una de les maneres que té l’infant per expressar-se a diferents nivells.

Quins beneficis té la música en els infants?

  • Vincula a l’infant amb les persones més properes: Les primeres cantarelles o cançons que es canten al nadó des del néixer sovint s’acompanyen de mirades, carícies, petons… Aquesta comunicació enforteix la relació i el vincle entre infant i adult, acostant-los i gaudint del mateix llenguatge, de la relació que s’estableix entre tots dos.
  • Ajuda a desenvolupar la creativitat: Els sons de la música estimulen les diferents àrees del cervell, desenvolupant sobretot la creativitat i la imaginació. A més el fet de practicar l’expressió creativa millora l’autoestima i la confiança en un mateix.
  • Millora la capacitat d’expressió i de comunicació:
    • Pel que fa a la comunicació no verbal la música és el llenguatge del sentiment, la intuïció i l’afectivitat que expressa allò que molts cops no es pot expressar en paraules. Per exemple: un infants d’entre 6 i 8 mesos és capaç de reconèixer la intenció del missatge que li adrecen mitjançant l’entonació de la veu (si la mare està enfadada, o trista…).
    • El fet de cantar cançons contribueix al desenvolupament del llenguatge. Practicar les cançons cantades a l’escola o a casa és un recurs divertit per consolidar una llengua.
  • Potencia la memòria i la concentració: Escoltant música els infants aprenen a dir noves paraules i a memoritzar-les o fins i tot poden aprendre’s una cançó sencera. La música doncs, ajuda a les habilitats del llenguatge, a la memòria, a la conducta, a la concentració i a la intel·ligència espaial.
  • Millora les relacions socials: La música fomenta les interaccions entre els infants, per exemple a l’escola. Es mostren més extravertits i això els ajuda a expressar-se, a interactuar..
  • Incita a moure’s: la música ens fa ballar, saltar, picar de mans… i tot això ajuda a millorar els moviments i la coordinació del cos.
  • Desenvolupa personalitats treballadores i crítiques: En els infants més grans, el fet de tocar un instrument converteix al nen/a en una persona metòdica, que cuida els detalls (si no, no “sonarà” bé), que planifica, amb capacitat d’esforç i capacitat per treballar en equip (per exemple, si es forma part d’una orquestra).

Tots aquests avantatges impacten directament en els resultats acadèmics. Hi ha estudis que diuen que els infants que practiquen música habitualment obtenen millors notes que aquells que no ho fan.

En definitiva que la música formi part del dia a dia ens fa estar més alegres i feliços (ja que allibera endorfines, que són les hormones de la felicitat), ens vincula amb les persones que tenim a prop construint vivències en positiu i millora les capacitats cognitives. Així que poseu música a la vostra vida i a la dels vostres infants!!

Hem perdut l’art d’educar?

A continuació us deixem amb un article que s’ha publicat al diari ARA molt interessant… Bona lectura!!

Si educar ha sigut mai un art, actualment s’ha perdut, afirma la periodista nord-americana Michaeleen Doucleff. Per molts motius, entre els quals hi ha el fet que les famílies estan soles, no tenen referents, ni tampoc gaire ajuda. “I és clar que hem d’admetre que els referents educatius d’una família podria ser que no fossin bons necessàriament, però és que no hi ha res perfecte”, explica en una entrevista telefònica per al diari ARA Doucleff, que acaba de publicar el llibre L’art perdut d’educar. Recuperar la saviesa ancestral per educar petits éssers humans feliços (Columna).

Després que l’autora hagi viatjat per tot el món, explica en el llibre quina és la base d’una bona educació. Primer, la cooperació. Des que són ben petites, a les criatures se’ls ha d’ensenyar a ajudar. “Aprendre a fer tasques voluntàriament té truc: es triga anys a aprendre-ho, perquè se’ls ha d’ensenyar amb paciència i a poc a poc, tal com aprenen a llegir o a escriure”, explica l’autora, que es basa en els costums de la cultura maia per explicar aquest primer pilar. “Els nens petits de tot el món volen ajudar, en tenen moltes ganes; i és així des que neixen perquè es moren de ganes de posar-se a fer les coses tots sols”. L’autora la remarca aquesta idea amb estudis científics, com ara el que assegura que “nens de vint-i-un mesos paraven de jugar amb la seva joguina nova i anaven a ajudar un adult a collir alguna cosa de terra”. Per què és així? “No se sap, però podria ser pel desig tan fort que senten de ser amb la família, d’estar connectats amb els pares, els germans i els cuidadors”.

En la cultura maia, les famílies deixen que els fills ajudin, des de petits, perquè ho interpreten com un desig de contribuir a la família. “L’únic problema és que el nen és massa petit per saber, al començament, com ajudar de la millor manera. Necessita aprendre’n”. I durant molts anys, diguem-ho sense embuts, “més que ajudar, desajudarà”, i és aquesta la idea que cal assumir. “En la cultura maia, els pares veuen el desgavell com una inversió. Si ara animes el marrec incompetent que té ganes de rentar els plats, amb el temps serà un nen competent de nou anys que encara voldrà ajudar, i serà una gran contribució”. És més, continua explicant l’autora, “els psicòlegs creuen que com més petits comencin a ajudar la família, encara que amb prou feines caminin, és més probable que quan creixin siguin adolescents servicials per als quals fer feines domèstiques sigui natural”.

Aquest primer pilar es podria centrar en un concepte: el de treballar junts. “En comptes de dir-los «porta el plat a l’aigüera després de sopar» o «plega la roba», és millor que emmarquem les tasques com una activitat comunitària, com ara «netegem la cuina tots junts després de sopar» o bé «pleguem la roba tots junts»”, afirma la periodista Michaeleen Doucleff. I aquest fet no és habitual en la cultura occidental, en què sovint les criatures fan tasques de forma independent. “Un germà ho fa dijous, per exemple, i un altre divendres”, mentre que en la cultura maia és “fem-ho tots junts i acabarem abans”. 

Seguint aquest fil, que es basa en la motivació amb què neixen les criatures, es podrien fer desaparèixer els principis amb què s’educa en la cultura occidental, basada en premis i en càstigs. “A Occident sovint utilitzem les motivacions dels premis i les dels càstigs; per contra, en moltes altres cultures els pares utilitzen una altra mena de motivació: les ganes dels infants d’encaixar dins de la família i de treballar com un equip. De ser un més”. 

Si permetem als fills que participin activament en les tasques de la llar des de ben petits, ho seguiran fent amb naturalitat de grans.

El segon art perdut és el de les emocions, concretament el que la periodista investigadora explica com “mai enfadats”. No és una il·lusió, sinó una realitat en la cultura inuit, que ha heretat la idea de no cridar mai als fills perquè els avis tampoc no ho feien. “Els ancians em van explicar que els inuits creuen que cridar a un nen petit és degradant. L’adult s’està rebaixant al nivell de la criatura, o fent una versió adulta d’una rebequeria”. I més frases que li van dir: “Quan crides als teus fills, els estàs entrenant perquè no escoltin”. De fet, continua explicant l’autora, “la criança tradicional inuit és increïblement tendra i enriquidora. Si mires tots els estils d’educació del món i els categoritzes per bondat, el sistema inuit segurament se situaria molt amunt”.

Això vol dir, es clar, que els adults han de controlar la seva ira. “Cada vegada que reprimeixes el desig d’actuar amb ira, el teu fill veu una manera calmada d’enfrontar-se a la frustració. Aprèn a mantenir la serenitat quan sorgeix la ira. Per tant, per ajudar a un nen a dominar la regulació emocional, el primer que poden fer els pares és aprendre a regular les seves pròpies emocions”, diu Michaeleen Doucleff.

Aquest segon “art perdut” pot semblar molt difícil. Com es pot reprimir la ira i l’enfadament? Doncs l’autora creu que hi ha una fórmula que consisteix a deixar de parlar, canviar d’escenari (anar-se’n uns minuts del lloc on s’estigui). “El desig de cridar i parlar es dissiparà amb l’espai afegit, perquè pugueu tornar a ajudar el nen”.

I un tercer art a recuperar: l’autonomia, que vol dir “empoderar els fills entrenant-los perquè gestionin els obstacles i els perills”. En aquest cas, Doucleff pren com a referència l’art dels hadzabe (indígenes de Tanzània), sempre tenint en compte que no és el mateix que sigui independent o que sigui autònom. “Un nen autònom governa els seus actes i pren les seves decisions, però té una connexió constant amb la seva família i els seus amics”, conclou. 

4 principis per educar amb sentit comú

Segons Maria Mercè Conangla, psicòloga, infermera i escriptora. Presidenta de la Fundació Ecologia Emocional (www.fundacioecologiaemocional.org). Creadora del model Ecologia Emocional amb el psicòleg Jaume Soler.

Com volem que siguin de grans les criatures? Aquesta és la pregunta que la psicòloga Maria Mercè Conangla respon amb la sigla CAPA, que correspon a creatives, amoroses, pacífiques i autònomes. I per aconseguir-ho, suggereix als pares quatre principis per educar amb sentit comú avui. Perquè no és el mateix tenir fills que educar fills. L’educació dels nostres fills, quan hem decidit en llibertat “tenir-los”, hauria d’integrar-se com un projecte prioritari a la nostra vida que entomem amb il·lusió i amor, en lloc de viure-ho com una nosa o una interferència en el nostre projecte professional. Tot i que ho volem tot, els adults som els primers que hem d’entendre que de vegades cal fer renúncies si volem estar presents i entreteixir vida.

1. Si volem fills autònoms, hem d’educar-los perquè treballin la seva autonomia (cognitiva, emocional, funcional) perquè això no s’improvisa. Com deia la pedagoga Maria Montessori, tot allò que fem per ells quan ells serien capaços de fer-ho, obstaculitza el seu desenvolupament. Per tant, si els petits volen ajudar, deixem-los encara que no ho facin tan bé: deixem que es vesteixin, que ajudin a casa, que tinguin cura de les plantes, dels animals, dels germans petits. 

2. Una de les premisses innegociables hauria de ser tractar-se amb respecte. Fer-los entendre que aquesta condició no és negociable. Ni crits, ni pegar-se, ni desqualificacions, ni insults. No val maltractar-se entre els germans, ni a ningú altre. Per descomptat, nosaltres hem d’aplicar el mateix criteri. Els hem d’ensenyar també a no trencar arbres, ni fulles d’una planta només per jugar. Hem d’explicar que els altres éssers vius, animals i plantes, han de ser cuidats i que tenen el mateix dret que nosaltres de viure al planeta. Educar l’empatia, la tendresa i la compassió els permetrà convertir-se en persones amoroses.

3. Afavorir la seva curiositat innata és una cosa necessària perquè esdevinguin persones creatives, que es facin preguntes, que aprenguin a formar-se un criteri propi. Per això cal donar-los espais d’exploració. Una llar no ha de ser una casa per mostrar als altres sinó una casa viscuda. Han de saber diferenciar quines zones han de respectar i en quines es poden deixar anar dibuixant, apilant, jugant, imaginant, inventant. Cal fomentar les preguntes i mirar de donar-los la millor resposta que tinguem o també aprendre a dir: “Això no ho sé. Ho mirem plegats?” 

4. Un altre tema important és legitimar el que senten. Donar permís per expressar les emocions desequilibrants com són l’enuig, la tristesa, la ràbia, la gelosia. També els hem d’ensenyar a diferenciar entre el sentiment i la conducta, perquè tots ens podem sentir enfadats, però hem de saber què fer amb la ira, i en cap cas pot ser destruir o fer mal algú. Així afavorim la persona pacífica.

Article escrit per Trinitat Gilbert Martínez, extret de l’ARA Criatures

El procés de familiarització a l’escola bressol

La familiarització significa la capacitat de fer familiar allò que en un inici no ho és, la capacitat d’adaptar-nos a una nova experiència i fer-la quotidiana.

El procés de familiarització s’inicia amb l’acompanyament de l’equip educatiu a cada infant i a la seva família durant el primer temps d’estada a l’escola bressol i fins que el nen/a es pugui sentir com a casa, és a dir, en un entorn segur i vinculat a les noves figures de referència.

Per un infant anar a l’escola suposa un canvi significatiu, ja que surt d’un entorn segur i conegut on es relaciona amb les persones amb les que ha establert els primers vincles i a les quals està aferrat, per entrar en una situació completament desconeguda. Aquesta relació d’aferrament de l’infant amb el seu cuidador primari, és la més important per al seu desenvolupament i és la que posarà els fonaments per a totes les relacions que l’infant desenvoluparà a través de la seva vida. Aquesta relació, si és l’adient, produeix seguretat, tranquil·litat, calma, consol i plaer, però l’amenaça de la pèrdua de la persona evoca una intensa ansietat en el nen/a.

Per tant, aquest inici escolar del petit/a, suposa una situació de separació tant per l’infant com per la família. L’equip educatiu doncs, està atent al procés que viu cada família aportant les eines necessàries en cada cas i entenent que als progenitros els hi cal temps per conèixer a l’equip que es fa càrrec de l’infant, per tal de poder-hi confiar plenament. Cada família reacciona d’una manera diferent podent sorgir sentiments diversos tant cap al propi fill/a, com cap a les mestres que desenvolupen la tasca educativa. Tots aquests sentiments són legítims i cal acompanyar-los i validar-los ja que són personals i únics i són fruit de la vivència d’aquests dies.

Pel que fa als infants, per aquells que per primera vegada s’incorporen a l’escola bressol comença una nova etapa, una etapa plena de noves possibilitats, de nous reptes, de noves sensacions, de nous aprenentatges… A l’escola bressol l’infant d’entrada es troba en un espai nou que no ha vist mai (o fa molt temps que no havia vist), amb nous adults de referència i nous companys, amb noves maneres d’actuar i rutines diferents… Per això li costarà un temps sentir-se segur, haurà d’anar agafant confiança poc a poc a les educadores, haurà d’aprendre a compartir afecte, joguines, etc. Tot això farà que durant una temporada el nen estigui una mica fora de lloc…

Les reaccions dels infants quan comencen la seva etapa a l’escola bressol poden ser múltiples i variades: alegria desbordant, agitació, activitat desenfrenada davant d’una situació nova… però també pot aparèixer plor intens, agressions, fortes actituds de rebuig o aferrament a les “seves coses” (motxilla, jersei…). També pot ser que hi hagi nens que passats els primers dies en que aparentment semblen tranquils (una setmana, un mes…) reaccionin amb plor i rebutgin la llar quan han pres consciència de la nova situació.

Pot ser també que a casa es mostrin diferents: que estiguin més tristos, enfadats, que no tinguin tanta gana, que els hi costi més dormir o es despertin a mitjanit quan abans no ho havien fet mai… Pot ser també que estiguin més cansats o que estiguin  més nerviosos, actius, etc…

Totes aquestes reaccions són legítimes i és bo que deixem que cada nen expressi els seus sentiments, tant si són de felicitat com si són de rebuig. La nostra tasca, tant de pares com d’educadores, és estar al seu costat acompanyant aquest procés amb la major tranquil·litat que sigui possible.

ÉS IMPORTANT:

– Que els nostres fills descobreixin que els podem ajudar a superar les dificultats, malgrat que no els hi podem estalviar.

– Que no posem temps al procés de familiarització. Cada nen te el seu ritme (pot trigar a  adaptar-se un dia, una setmana, un mes…).

– Que visquem la incorporació del nen a l’escola, amb la major normalitat i optimisme possibles. Que no la visquem amb por i neguit.

QUÈ PODEM FER ELS PARES PER FACILITAR EL PROCÉS DE FAMILIARITZACIÓ?

– No parlar mai de l’escola en termes negatius. Exemple del que no s’ha de fer: “si no et portes bé, et portaré a l’escola…”.

– Anar acomodant, en la mesura que sigui possible, els ritmes de son, hàbits, alimentació i petites rutines que seguiran a la llar.

– Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva sense forçar situacions.

– Procurar que els nens vinguin el més relaxats i tranquils possibles.

– Aclarir qualsevol dubte que tingueu amb la tutora.

– No enganyar als nens/es. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindreu a buscar.

–No allargar excessivament els comiats a l’hora de deixar-los a l’escola.

Val a dir que tots els nens s’adapten a l’escola bressol i que només ens cal tenir paciència i confiança en que tot anirà bé !!!

Ja tornem a ser aquí!!

Hola famílies!!

Avui iniciem el nou curs 2021-2022 a l’escola bressol l’Alegria després d’aquest període de vacances.

El nou curs començarà oficialment el dia 13 de setembre en l’horari habitual (de 9.00h a 12.00h i de 15.00h a 17.00h), tot i que les famílies que heu matriculat als infants iniciareu el procés d’adaptació a partir del dia 7 en l’horari que us hagiu apuntat.

Si teniu qualsevol dubte poseu-vos en contacte amb nosaltres per tal d’aclarir-lo.

Ens veiem ben aviat !!

L'inici a l'escola dels grans

Per molts nens i nenes de la nostra escola bressol aquest curs ha estat l’últim que han passat amb nosaltres. A partir del proper setembre aquests infants que tenen 3 anys, o estan a punt de fer-los, comencen una experiència nova en una altra escola, “l’escola dels grans”. Des de l’escola bressol l’Alegria us volem ajudar a que aquest pas es faci de la millor manera possible.

Per una banda, cal tenir en compte que l’adaptació de cada infant a P3 anirà lligada a les experiències prèvies que ha tingut cada nen i com les ha afrontat. En general, els nens i nenes que han anat a l’escola bressol viuran aquest pas amb menys dificultats que els nens que no han anat a cap llar d’infants. Tot i així ells passaran de ser els grans a ser els més petits de la nova escola i això implica un canvi de rols. Es trobaran en una comunitat més gran, amb més nens i més mestres, en un edifici més ampli… on s’hauran d’establir noves relacions amb nous companys, etc. També és un avantatge que a la nova escola hi vagin altres nens que ja han compartit amb l’infant la primera etapa de l’educació infantil, ja que això facilitarà que es trobin acompanyats de persones conegudes que li propicien seguretat, en aquest procés.

Tot i ser una comunitat gran, vosaltres els pares, heu de vetllar perquè el nen/nena senti que forma part d’un petit nucli que el protegeix (el de la família i la mestra). Cal que es trobi un ambient càlid i protector, on sempre pugui expressar tot allò que sent, sobretot els primers dies (ja que es barrejaran  sentiments de tota mena). Heu de mostrar-li a l’infant seguretat i comprensió, que vegi que us sentiu contents dels seus esforços.

Per vosaltres, pares i mares, també és un canvi… els vostres fills es fan grans i gairebé us ha passat sense adonar-vos. L’escola “de P3” no és tan petita com la llar d’infants però això no vol dir que no sigui acollidora. Com a pares, caldrà també que expresseu a la mestra del vostre fill/filla tots els dubtes que us generi la nova situació, les pors i inseguretats que sorgeixin en el dia a dia. Un dels indicadors d’èxit dels vostres fills a l’escola d’infantil i primària és, entre d’altres, l’entesa entre la família i l’escola, per això és bàsic que cuideu aquesta relació i feu que es vagi consolidant amb el temps. De ben segur que el vostres fills us ho agrairan.

Només ens queda desitjar-vos molta sort i que us agafeu aquesta nova etapa amb empenta i entusiasme, ja que igual que l’etapa que heu viscut, aquest també és un període ple de nous reptes que cal que gaudiu amb optimisme!!!

                                                    L’equip de l’escola bressol l’Alegria

Repte 12

OMBRES XINESES

Com aneu de temps? Voleu fer un teatre d’ombres xineses molt senzill?

Només necessiteu el següent material: Una caixa de cartró, paper d’embalar de color blanc (per fer la pantalla), cartolina de color negra per fer les titelles, pals depresors per aguantar les figures i una llanterna o un focus per iluminar-ho.

És ben fàcil, oi?

Si encara ho voleu més fàcil, podeu penjar un llençol amb un cordill i amb un focus ja podeu fer ombres!!